M’ha agradat la Ted de la Diana Laufenberg, sobre tot la forma en que comença i acaba.
Al principi perquè ens presenta el canvis de l’escola i el procés d’aprenentatge agafant l’exemple de la seva pròpia família. Aquesta és una primera característica que m’agradaria destacar: els conceptes sempre són millor entesos si els col·loquem prop de la vida real, experiències que els alumnes puguin sentir com a pròximes.
I al final, quan ens explica els 3 eixos en que fonamenta l’educació. Experiential Learning, Student Voice and Embracing Failure. M’interessa especialment l’últim, que han traduït com “acceptació del fracàs” quan en realitat te una connotació més poderosa, no només de acceptar-ho sinó de voler-ho. Perquè malgrat la nostra experiència es aquesta, els adults aprenem dels nostres errors i això en ajuda a créixer en tots els aspectes, l’equivocació no es veu com una cosa positiva. Hauria de canviar la visió, encara majoritària, que qui falla és un fracassat (si més no en el mon empresarial, on he desenvolupat la majoria de la meva vida laboral).